Els icones i imatges de la "darrera gran boja andalusa".

Quan pintava les festes del seu poble, les veïnes, els nens vestits d’angelets, les processons, els enterraments… destil·lava puresa. Després dels anys foscos d’una dictadura que monopolitzava la cultura i l’estètica de diverses generacions, Ocaña retornava als grans icones segrestats pel franquisme l’olor de camp, la llum de l’albada i el sentiment de llar que havien estat reconvertits en dogma, tradicionalisme i precepte.

Desacreditat pels seus detractors, i sovint malinterpretat pels seus admiradors pòstums, Ocaña va encarnar una figura tan complexa com generosa, una personalitat que va traçar en el seu breu recorregut un camí difícil de catalogar per la seva absoluta absència de prejudicis o filiacions. Un exercici de llibertat que va permetre reinterpretar amb lluminositat vitalista les imatges típicament descriptives del repertori nacional.

«Ocaña potser va ser la darrera gran boja andalusa. […] Una figura anacrònica i contradictòria avui dia: la mariquita tradicionalista i religiosíssima que es passava el dia enganxada a les verges, altars i ciris dels mateixos que la condemnaven».

(Shangay Lily)