La història del segle xx mostra que fins pràcticament els anys seixanta, quan emergeix la contestació gai, lesbiana i trans als carrers, la representació de la diversitat sexual es mou en línies generals en l’àmbit privat, en l’ocultació, en la vergonya. No obstant això, diverses manifestacions artístiques van aconseguir obrir-se pas, en determinats cercles i sense arribar al gran públic, perquè els artistes poguessin expressar la seva identitat sexual amb la discreció obligada per la moralitat imperant. És el cas de Duncan Grant, Romaine Brooks o Claude Cahun en la primera meitat del segle passat. La pudor es va trencar al llarg dels anys setanta amb l’aparició de col·lectius homosexuals que irrompen a la via pública tant a Nova York com a París, Santiago de Xile o Barcelona. Paral·lelament, alguns artistes com Robert Mapplethorpe, censurat pels sectors més conservadors i ultrareligiosos, mostrava en les seves imatges una sexualitat inconcebible per a la societat mojigata. Els anys vuitanta i noranta van consolidar el retorn de les polítiques sexòfobes en convertir la sida en una condemna moral. En aquests temps tan durs emergeix la denominada teoria queer i una plèiade d’artistes inconformistes posen de manifest els seus desitjos heterodoxos, les seves formes de vida alternatives a la família nuclear. El binomi de gènere (home/dona; masculí/femení) és posat en dubte, com es pot veure a l’espai obert de l’art, on les transgressions adquireixen força i visibilitat. Un món perseguit ofereix un panorama complet de la diversitat sexual en les manifestacions artístiques del segle xx, en què el títol al·ludeix tant al desig d’aconseguir una vida en què primin la llibertat i el respecte a la diferència com a la realitat que la diversitat sexual ha estat –i continua sent– emmordassada, patologitzada i condemnada per les lleis i les normes socials.