Que Espanya s'hagi convertit en una democràcia sexual avançada a escala planetària no és gens evident: les victòries dels subjectes LGBT+ de dret podrien servir de rentat rosa a la crisi global que afecta Espanya des del 2008. El llibre proposa una contrahistòria que desnaturalitzi el vincle entre constitucionalisme de 1978, classes mitjanes consumidores i reconeixement LGBT+ per a retrobar els exclosos de la modernitat posfranquista en clau històrica. Reaccions al lloc que els assignava la democràcia de les classes mitjanes construint els seus comuns en la «transició», el 1980 els humanimals i les Pilinguis –els fantasmes queer de la democràcia espanyola– veien en l’ordre constitucional una «barbàrie institucionalitzada», contra la qual van emprendre intenses lluites culturals. De la interpretació de la seva derrota i mort davant la biopolítica transicional poden sorgir «runas emergents», espurnes per encendre altres futurs: no només trenquen amb la narrativa més sòlida de l’imaginari modern del temps present, sinó que apel·len a pensar en temps futur el devenir posmesocràtic, poshumà i poscolonial dels comuns democràtics en territori europeu.