La Santita és una obertura de mons cosmopoètics en què les fronteres entre cos i esperit, cultura i natura, femení i masculí, el lúdic i el racional, la ciència i la màgia es desvaneixen. En set històries, l’autora organitza universos en què els manglars, les gallines, les roques volcàniques, les cendres, Owi Wan Kenobi o Cristal es troben i teixeixen vincles que posen en joc l’existència d’altres realitats (no necessàriament occidentals) que escapen als límits de temps i espai i vius i morts. Inspirada en les cosmologies del món andí i les seves violències profundes, Moscoso fa màgia amb les paraules, inventa ritmes i aporta referències de la cultura popular juntament amb una altra cultura pop ancestral. Trencaclosques de referències tan reconeixibles en l’imaginari de Moscoso i en tants punts d’Amèrica. Pòsters de Chayanne i Hello Kitty entre habitatges precaris, vegetació aleatòria, terrenys buits, cases fetes amb maons sense pintar ni revocar, ciutats interminables i edificis que brillen al sol, olor de fregit i de coriandre. Neó i cumbia. Verges i Star Wars. Estem, potser, davant d’una literatura de la fi del món.