El gran llibre il·lustrat del tatuatge d’aquella Espanya brutalista, aquella que mostrava amb orgull i desafiament punyals, calaveres i cors sagnants.

Edició de Servando Rocha. Hi va haver un temps, no fa gaire, en què el tatuatge estava reservat a una tropa formada per criminals, apaches, presidiaris, legionaris, prostitutes, anarquistes o mariners. Tot i que també es va posar de moda entre la reialesa europea o s’exhibia en circ i espectacles de fenòmens. El seu ús, un codi secret a mans de fora de la llei, va despertar la fascinació i l’interès de nombrosos antropòlegs, criminòlegs i metges que, seguint les idees de l’italià Cesare Lombroso –pare de l’antropologia criminal–, veien en el tatuatge un signe d’atavisme i predisposició a la bogeria, violència i assassinat, i els tatuats com a raretats i éssers misteriosos.

A Espanya, des que el 1888 Rafael Salillas, el nostre «petit Lombroso», mostrés la seva col·lecció de tatuatges de delinqüents patriòtics, els tatuats, que van ser fotografiats i estudiats, van sembrar el terror i desconcert: onades d’apaches amb el cos cobert de dibuixos obscens i crides a la venjança, arribaven a ciutats com Madrid, Barcelona o Bilbao, entre d’altres, alhora que defensaven la bohèmia més hampona. Més tard, milicians i falangistes amagaven –o directament s’arrencaven– aquelles marques delatadores (falcells i martells, iugos i fletxes als braços i pits) que els podien costar la vida, i els legionaris –una autèntica subcultura tatuada– omplien els seus cossos amb creus, verges i noms de les seves estimades. També quinquis, pandillers, motoristes i rockers van ser pioners en mostrar aquelles «cicatrius parlants», com van anomenar el tatuatge els comandaments policials i militars.

Durant un segle el tatuatge va ser «criminal» i marginal, fins que el 1989, el fotògraf i tatuat Alberto García-Alix va obrir les portes de la botiga i estudi de tatuatges El Martillo de Lucifer, on va començar la seva imparable popularització amb Mao, llegendari tatuador que als vuitanta tatuava la marina nord-americana a Rota, com una de les seves grans estrelles. El que va venir després ja ho sabem: el tatuatge i aquell sorprenent estil de la «vella escola» es van convertir en massius, elevant-se a la categoria d’art i perdent l’aura de perill del passat.

Servando Rocha, editor d’aquesta obra única al nostre país, va investigar i rescatar antics tractats mèdic-legals, fitxes policials i nombroses fotografies «perdudes» en el temps pràcticament mai vistes, per construir un relat visual d’un segle d’«àngels bells» i «bàrbaros tatuats», juntament amb espectaculars col·leccions criminològiques franceses, mexicanes o alemanyes, fent de CRIMINAL el gran llibre il·lustrat del tatuatge d’aquella Espanya brutalista, aquella que mostrava amb orgull i desafiament punyals, calaveres i cors sagnants.