Tot va començar el 1978 en una cafeteria normal i corrent a prop de Kyoto. Es va córrer la veu que les cambreres no portaven roba interior sota les minifaldilles ni els panties transparents. Van sorgir establiments similars per tot el país. Els homes feien cua per pagar el triple del normal per un cafè servit per una jove que no portés calces.

En qüestió de pocs anys, va aparèixer una nova moda: el saló de "massatge" sense roba interior. La guerra per aconseguir clients va resultar en la creació d’una oferta de serveis cada cop més extravagants, des de acariciar els clients a través de forats en taüts, on s’estiraven nus i feien veure que estaven morts, fins a interiors pensats per a fetitxistes dels trens de rodalies. Un destí en particular era un club de Tòquio anomenat Lucky Hole. El seu modus operandi era ben senzill: els clients es mantenien drets a un costat d’una paret de fusta contraxapada i una noia a l’altre; entre ells hi havia un forat prou gran perquè hi cabés certa part de l’anatomia masculina.

Nobuyoshi Araki, amb el títol de Lucky Hole, plasma la indústria sexual japonesa en el seu màxim esplendor, mostrant en més de 800 fotos tant els que buscaven com els que oferien el plaer al barri Shinjuku de Tòquio abans que la nova llei de millora i control de la indústria de l’oci de 1985 acabés amb molts dels locals sexuals del país. Amb parets de miralls, llençols, gàbies, orgies, el bondage i els gemecs, és l’últim crit d’una era de bacanals, plena de moments d’humor, poesia precisa i interjeccions interrogatives.