Una dona escolta plorar el seu nadó. És un plor que silencia la resta de sons del món, que esdevé cançó de fons. A la nena li surten ronxes i es grata fins a fer-se sang. No importen les cremes, els medicaments, ni que li lliguin les mans. La mare és jove i, tanmateix, en les nits que passa asseguda sota la llum blanca de la cuina intentant que li surtin els comptes, la seva maduresa té un pes insuportable. Un pes que només aconsegueix alleujar bevent. La nena creix i amb ella les seves ronxes i els seus secrets. Però «el secret sempre brolla, ensangonat».
A flor de pell, la vertiginosa primera novel·la de la mexicana Nora Muñiz, aborda el vincle mare-filla amb una mirada salvatge i ens endinsa en un territori asfixiant i fosc per parlar de les violències que s’exerceixen en la criança. Muñiz signa un debut ferotge i terrorífic que ens fa reflexionar sobre les cures i les possibilitats de l’amor, i és que, ¿fins a quin punt pot una mare, per molt lleona que sigui, estalviar-li dolor a la seva filla? ¿Fins a quin punt pot el vincle amb una mare ser del tot sa?

«Nora Muñiz ha escrit una novel·la valenta i commovedora que ens submergeix en el dubte de quant de nosaltres mateixes s’amaga sota la pell i com és que tot supura en contra de la nostra voluntat. De vegades, per trobar-nos, cal trencar-nos una mica i deixar que la paraula comparteixi les ferides». ―Brenda Navarro

«A flor de pell cala profund. Nora Muñiz no té pietat, incendia la pell de totes i ens deixa amb l’ànima en un fil». ―Sylvia Aguilar Zéleny